Marc Fuentes

  • Marc, quants anys portes al Bàsquet Manyanet Reus?

Marc entrevista

Vaig començar a jugar a 5è de primària, però com que era una mica sapastre, em vaig fer

i una fissura al turmell i vaig estar de setembre a gener sense jugar… un cas. Això va ser la temporada 1998/1999. I com entrenador, vaig començar de 2n entrenador al Prebenjamí l’any 2000. Enguany al setembre faré 19 anys d’entrenador.

  • Què és el que t’ha fet quedar-te durant tant de temps?

Els companys (entrenadors), els jugadors, els pares i mares, la Junta (les que hi havien i la que encara hi ha). Però sobretot el projecte. El fet de treballar com ho fem, amb el seguiment que tenim, la sensació que mai estàs sol, la sensació de família. És una cosa que molt pocs entenen. És la meva escola i això no canviarà mai.

  • Has estat sempre formant part de l’equip tècnic o també com a jugador?

Vaig fer un any de futbol, però era porter i màxim golejador en pròpia, al final vam decidir deixar de fer muntanyetes de sorra i provar un esport que a la meva família era desconegut, fins al moment. Això va ser gràcies al Xavi Moncusí, que a 4t de primària buscava nens i nenes per participar a les olimpíades escolars que organitzava el Consell Esportiu del Baix Camp i vaig provar. Vaig arribar tard al partit i no vaig jugar… un cas com he dit abans. Així que a 5è vaig dir que volia jugar i veure com era això del bàsquet. El primer trimestre de 5è el vaig passar amb crosses, però a partir del gener ja vaig començar a jugar amb l’Aleví Groc del cole, amb companys coneguts com el Gerard Llauradó (treballa al manteniment del cole), l’Andreu Lucas (ex mestre al cole), en Jordi Balanyà. A partir d’aquí ja vaig fer fins a 4t d’ESO, que era fins on hi havia equip al cole.

  • Descriu-te en resumides paraules per a qui no et conegui.

Treballador, intens, cridaner (perro ladrador…), amb el temps millor parlat, divertit-bromista (del la fàcil eh, de la que has de riure perquè penses: “que malo es”), proper a tots i prudent.

  • Resumidament, quines tasques has anat desenvolupant al llarg d’aquest temps en la nostra associació esportiva?

Jugador 10 anys interromputs en dues etapes, 2n entrenador i 1r entrenador de forma ininterrompuda des de l’any 2000 fins l’actualitat, Coordinador de minis, Coordinador de cistella gran en l’actualitat, Coordinador Júniors-Sèniors juntament amb David Aragüés en l’actualitat, Director Tècnic, Coordinador de l’Associació Esportiva.

  • Quina millora o esdeveniment esportiu creus que ha estat clau per a la nostra secció?

La formació, seguiment, confiança i millora dels nostres entrenadors. Crec que els entrenadors amb ADN Manyanet tenim alguna cosa que no es pot explicar ni ensenyar, és quelcom que tenim interioritzat i ens permet fer créixer als jugadors i jugadores d’una forma, la nostra forma, ni millor ni pitjor, la de casa.

I la creació de l’etapa que ens faltava, Júniors i Sèniors. Aquí va ser on vam explotar i vam créixer. Relacionat evidentment amb la millora de les instal·lacions que tenim, un pavelló envejable per a molts.

  • Quins són els pilars, per a tu, de l’èxit de la nostra base? I per als nostres equips de rendiment?

El treball per conceptes, la tècnica individual. Aquestes dues coses són amb les que m’he criat jo, he crescut i he format. I és el que insistim i fem.

El seguiment que duem a terme dels entrenadors. Recordo als meus inicis a Xavi Moncusí amb una llibreta assegut mirant el meu entrenament i a l’acabar, agafar-me el full d’entrenament i “literal”, corregir-me amb vermell la meva sessió (això més dinàmic, aquí falta un objectiu clar, aquí tens massa nens parats, crec que ho has de fer així…).

La col·laboració de pares i mares. Som una escola de Bàsquet que te forma de Club, però ni tenim els recursos econòmics ni els personals adequats, llavors que els propis pares de la secció ajudin, col·laborin, siguin part activa del projecte sense ficar-se mai en la part tècnica, confiant en nosaltres i ajudant-nos a créixer i realitzar activitats socials, esportives i lúdiques, és un gran què. Sense entrenadors i sense jugadors no podríem fer res, però sense els pares col·laboradors, no arribaríem a fer tot el que fem.

  • A més del Manyanet, has estat entrenador en altres clubs? En quins? Quina ha estat i és la teva experiència?

Al Bàsquet Manyanet des de l’any 2000 com he comentat abans fins l’actualitat.

He estat d’entrenador en un projecte de Reus que es deia Pro-Bàsquet Reus al CEIP Pompeu Fabra i al CEIP Ramón Sugrañes d’Almoster els anys 2004-2005-2006.

També he portat la coordinació de l’Escola Santa Anna de Castellvell del Camp el 2011-2012-2013.

A la Federació Catalana portant PDP de primer i de segon any, tant d’ajudant com d’entrenador, i seleccions territorials des de l’any 2009 que vaig començar fins l’actualitat, portant Preinfantils, Infantils i Cadets masculins i femenins.

Actualment a l’Escola Joan 23 de Bonavista i al C.B. Salou.

  • Quin element creus que és clau per ser un bon entrenador?

Treball, esforç i humilitat.

El treball ha d’estar perquè les coses no venen soles ni s’aprenen soles. T’ho has de currar, has de veure, has d’aprendre, has d’arriscar-te… Sinó no millores.

Esforç perquè tot això és molt bonic però tots compaginem estudis, família, feina, bàsquet, amics… i tot això implica que has de treure una mica més, una mica més de temps, una mica més de dedicació i a vegades o moltes vegades sense un retorn immediat. Les coses no les fem esperant algo a canvi, les fem perquè ens agrada i punto. Sinó, ens estarem equivocant.

Sempre hi ha algú millor, sempre hi ha algú que en sap més, sempre hi ha algú que et pot ensenyar alguna cosa i, tot i que això costi, no ha de ser algú amb més edat o experiència, pots aprendre dels joves jugadors i jugadores, dels ajudants i 2ns entrenadors que tinguis, d’un jove entrenador del teu Club o escola o de fora. No podem anar donant lliçons, hem d’anar transmeten el que sabem i el que creiem. No hi ha una única fórmula màgica que si l’apliques funciona amb tots els equips, per tant, tots podem aprendre de tots.

  • Fas el mateix amb els teus jugadors? Quins recursos acostumes a utilitzar.

Intento que els equips que jo porto, primer que tot visquin el bàsquet com el visc jo, com sempre me diu un entrenador de la província, com un malalt. Per mi el bàsquet és la meva vida, la meva forma de viure. “Sóc com sóc gràcies al bàsquet”, per lo bo i per lo dolent. Intento que els meus jugadors sempre vulguin treballar per aprendre, que pensin amb el cap i amb visió de futur, no treballant per guanyar dissabte o diumenge, sinó per no tornar a cometre els mateixos errors que ahir. I sempre amb un caire d’equip, de família… per mi es bàsic que el jugador estigui motivat, estigui content, se senti a gust i si tots ho estan, tenim un equip unit, un equip content, un equip que va a una és un gran equip!!!

  • I, com a jugador, perquè també n’has estat, per quins clubs hi has passat? Com ha estat la teva trajectòria? Quin era el teu punt fort?

Com a jugador, quan vaig acabar a l’escola, vaig fitxar pel Reus Ploms, on vaig fer 4 anys, dos de Júnior Preferent, i dos a Sènior. D’aquests quatre, dos me’ls vaig passar lesionat, vaig patir 2 trencaments al genoll, a Júnior de 2n any i a Sènior de 1r any.

Després vaig fitxar pel C.B. Salou on vaig jugar una temporada. I a l’any següent el cole va dir de fer el 1r Sènior Masculí i encantat vaig voler tornar a casa.

El meu punt fort era el domini de la pilota i el tir de tres. Al principi era d’estampar-me molt, però quan amb metre setanta raspat intentes entrar contra nois de metre noranta i algun de dos metres…. doncs algun que altre incident he patit allà dintre, així que vaig decidir tirar de fora que hi havia menys perill.

  • Què feies quan et sorgia alguna dificultat dins a pista, com ho solucionaves? Per exemple un llançament fallat, una pilota perduda, no sortir tot el temps que creies que et mereixies jugar …

Sempre he estat un jugador de molt de caràcter, però tenia una cosa al cap des de que vaig tornar a jugar a l’escola, i eren els nens i les nenes que venien a veure els partits. Què els hi volia ensenyar? A queixar-me, a caminar, a enfadar-me, a dir-li quelcom als companys o al meu entrenador? NO! Jo el que volia era transmetre el que els meus companys a l’escola (entrenadors i entrenadores) demanaven, si fallo corro enrere, si la perdo intento recuperar-la, si fallo ho torno a intentar i si un company fa alguna cosa que no toca ajudar-lo a que ho entengui. No sempre ho aconseguia, alguna vegada el jugador cavernícola sortia de dintre… no som perfectes.

A nivell de minuts, no em puc queixar ni m’he queixat mai, per sort o per desgràcia sempre he gaudit d’entrenadors que confiaven amb mi. Si alguna vegada jugava menys o poc entenia que era per algun motiu que el coach tenia clar. I si algun dia jo no estava encertat, era el primer que preferia deixar de perjudicar a l’equip i que sortís algú a aportar.

  • Algun equip o any que més t’hagi marcat. Perquè?

Com a jugador tinc una temporada fora de l’escola i una al tornar.

El primer any de Júnior Preferent al Reus Ploms, veure un altre entorn, jugar en una categoria com Preferent contra equips i jugadors que eren brutals i el bon rollo que teníem els companys, va ser un any increïble. I el penúltim any de jugador, que va ser l’any que vam obtenir l’ascens de 3a a 2a va ser genial. Principalment per dos coses. La primera, jugar amb companys que l’any anterior havien estat jugadors meus (Victor Collado, Marc Gràcia, Jordi Cervera, Oriol Pla, Basilio Dia, Javi Villalba). I la segona jugar per últim any amb dos amics que havíem compartit molt, com són en Carles Gómez i en David Llort. I fer un any amb un jugador que sempre havia admirat i respectat, que va ser entrenador del cole també com era l’Alberto Gutiérrez.

Com entrenador cada any ha estat especial i diferent. Però tinc 3 generacions que són claus en la meva trajectòria.

La primera és la generació del 94, amb la qual vam aconseguir el Campionat de Tarragona Sènior Territorial quedant primers classificats amb un equip amb jugadors de la casa, jovenets i que vam començar junts amb el bàsquet en categoria Preinfantil, com són l’Ivan Cortijo, en Joan Marc Jurado i un noiet que anava pujant any rere any convocat amb tots els equips, l’Oriol Olivé.

La segona és la generació del 97, amb la qual vam competir a Benjamí, a Júnior Inter (amb Joan Marc Jurado com ajudant) i que va ser la segona generació que va donar el salt al primer equip amb un gran bloc a 2a Catalana (Adrià Moncusí, Nil Ribas, Gerard Pla, Marc Aubí, Pep Martí, Marc Borrego.

La tercera és amb la generació del 2000: els vaig portar dos anys a mini i un any a infantils. L’any d’infantils (novament amb Joan Marc Jurado d’ajudant). Van ser generacions de molts anys compartits, molts moments viscuts i anècdotes (Marc Moncusí, Quim Gutiérrez, .

Però tal i com dic, han estat moltes generacions les que he tingut el plaer de viure i créixer: des del prebenjamí mixte del 2000 fins a l’actualitat.

  • Tornant al club, quines coses creus que podríem millorar de cara al futur, per a noves promocions? Quin hauria de ser l’objectiu de la secció?

Sempre es pot millorar, evidentment hem de seguir treballant amb els entrenadors de la casa, formant-los perquè estiguin cada cop més preparats, això farà que els jugadors cada cop siguin millors.

Penso que estem invertint temps i esforços on devem, amb tema de millora d’entrenadors i entrenadores per ajudar als jugadors i jugadores, amb l’ajuda dels preparadors físics, la millora i prevenció de les lesions, del control físic dels jugadors i la salut del cos de cada jugador.

Què necessitaríem? Disposar d’espais per tots els equips que tinguin unes condicions ideals per millorar i dur a terme la pràctica. No oblidem que EL BÀSQUET MANYANET EL FORMEN ELS NENS I NENES DES DE P5 FINS ALS SÈNIORS MASCULINS I FEMENINS.

L’objectiu és el mateix que estem treballant:

Competim al màxim nivell de les nostres possibilitats amb la màxima representació de la gent de la casa. Promoció màxima de jugadors/es i entrenadors/es. No tenim cap objectiu resultadista ni classificatori, el objectiu ha estat, és i serà que el pati estigui ple de nens i nenes amb el soroll del bot de les pilotes des de les 17:00 de la tarda fins a les 23:00 de la nit de dilluns a divendres. Divertir-se i passar-s’ho bé amb la piloteta.

  • Quina frase o paraula creus que seria un tret identificador del Bàsquet Manyanet Reus, allò pel que el món ens coneix?

5, 6, 7, MA NYA NET; Apreta!; Baixa el cul! Però per mi seria FAMÍLIA!

  • Des de la temporada passada formes part de l’staff tècnic del EBA del CB Salou. Com és el teu pas per aquesta nova experiència? Creus que hi ha elements d’aquest equip que competeix professionalment que es puguin compartir amb alguns dels nostres equips, o bé és impossible?

L’experiència de la temporada passada va ser genial. Conèixer a gent nova, entrar en un grup que ja està fet i que et rebin, et tractin, et facin part del grup ràpidament, és genial.

La categoria és molt maca, es veu bon bàsquet, de ritme i velocitat, de joc tàctic amb barreja de joventut i veterania.

La veritat és que com entrenador, és una experiència molt realitzadora. I després la part humana, com a tot arreu, coneixes gent que val molt moltíssim la pena, i que acaba participant de la teva vida i la teva experiència.

La dinàmica que el Club, des del President Santi Benito i del cos Tècnic en especial menció a la figura de Jesús Muñiz com entrenador responsable, volen tenir a nivell professional és una passada. Tant l’estructura del cos tècnic i les seves funcions, com la direcció del Club i els seus objectius són diferents al que puguem tenir a l’escola.

Però la resta és el mateix. Treball, treball i treball. Dedicació, esforç, humilitat, respecte, professionalitat, confiança… tot això que té el C.B. Salou ho te Manyanet.

El que marca una temporada, un equip, un lloc, és la seva identitat, el seu esforç, el seu treball i això va molt per sobre de la categoria, ACB, LEB, EBA o 1a Catalana Femení. Qui ho vol i ho promou, ho aconsegueix.

  • Per acabar, amb quina frase t’agradaria acabar aquesta entrevista?

Hi ha una frase que m’agrada molt i és aplicable a tot, bàsquet, vida, estudis, feina, amics:

“Qui no tira no falla, i qui tira i falla, aprèn. Les decisions les hem de prendre nosaltres i si les prenem no en equivoquem, sinó que aprenem de l’elecció”.

%d bloggers like this: