• David, quants anys portes al Bàsquet Manyanet Reus?

Porto des del 98. Són 23 anys de forma interrompuda al bàsquet de l’escola. Jo treballava a l’escola, però pujava i baixava cada dia des de Barcelona on vivia. El Xavi Moncusí, que era el coordinador, em  va enredar per portar un equipet de noies ( en aquell equip jugava Núria Herrera), em van adaptar els horaris per poder agafar el tren després de l’entreno. A més a més el Pare Marcel·lí em deixava quedar al Nazareno a dormir els divendres, per poder portar els partits dissabte al matí.  Tothom m’ho va posar  molt fàcil per entrar en la família del Bàsquet Manyanet.

• Què és el que t’ha fet quedar-te durant tant de temps?

Combinar dos factors importants, la primera és ensenyar bàsquet a casa meva i la segona es la comoditat de  poder compaginar els horaris de tota la família (Mireia , Pau i Èlia) per poder seguir gaudint d’aquest esport.

• Descriu-te en resumides paraules per a qui no et conegui.

Soc un apassionat de la meva feina de professor i m’encanta treballar amb adolescents. Per a mi el bàsquet és una forma de viure. Com a persona, soc una mica tímid i molt de casa.

• Resumidament, quines tasques has anat desenvolupant al llarg d’aquest temps en la nostra secció?

Jo crec que he fet de tot,  vaig començar de 1r entrenador, després em van encomanar dirigir la secció durant 8 anys, actualment soc 1r entrenador d’un junior masculí i segon entrenador del infantil femení. També dono un cop de mà en la direcció tècnica.

• Quina millora o esdeveniment esportiu creus que ha estat clau per a la nostra secció?

Sense cap dubte ha estat el tenir pavelló. Va ser la clau per fer un salt de qualitat i de quantitat. Abans només fèiem bàsquet fins 4t d’ESO i posteriorment els jugadors/es anaven a jugar al Reus Deportiu o al Ploms. El fet d’inaugurar el pavelló ens va permetre no finalitzar etapes a l’escola de bàsquet, les famílies van voler que els seus fills/es poguessin seguir jugant a l’escola. 

• Què és el que destacaries de la nostra base? I dels nostres equips sèniors?

De la nostra base destacaria que tenim un 90% de jugadors/es de l’escola. I que amb el que tenim competim el millor que podem! Que la majoria d’entrenadors han estat exalumnes del col·legi i per tant ja han viscut com treballem a l’escola de bàsquet. Respecte dels sèniors, la idea és que estiguin formats majoritàriament per gent de la casa. Que els jugadors/es formats a l’escola de bàsquet tinguin l’opció de jugar en un dels nostres sèniors. I només fitxar el que necessitem. Amb aquest criteri , poder competir a la categoria més alta possible ja sigui a la província o a nivell de tota Catalunya.

• A més del Manyanet, has estat entrenador en altres clubs? En quins? Quina ha estat la teva experiència?

He entrenat a altres dos clubs de la província, però sempre sense deixar el Bàsquet Manyanet. Sempre ha estat per portar equips de preferent amb jugadors seleccionats de tota la província o Sèniors de Copa Catalunya. No és massa diferent que porta equips al cole.

• Pel que sabem, tu vas entrenar al Manyanet, però al de Sant Andreu. Vas estar jugant allà? On vas començar la teva carrera com a entrenador?

Com ja us he dit, soc de Barcelona, concretament de Sant Andreu. Vaig començar a jugar de cadet a la parròquia del barri , però era molt dolent i en seguida vaig veure que no era lo meu. El mateix any vaig fer la substitució d’un entrenador  que portava un infantil, va ser la 1ª experiència com entrenador (jo tenia només 18 anys i els meus jugadors 13) , posteriorment un amic meu que entrenava a JMJ em va animar a canviar d’aires per portar minis. D’aquesta manera vaig entrar en la congregació del Manyanet. Allà vaig conèixer al Pare Roig que era el responsable de l’esport. D’aquí vaig entrar a treballar com a monitor de menjadors alhora que acabava la carrera de Geòleg i seguia entrenant equips del Manyanet Sant Andreu. Després el Pare Marcel·lí va venir de director a Reus i com que necessitava professors per l’ESO, em va fer venir cap aquí i així és com em vaig arrelar a Reus.

• Algun equip o any que més t’hagi marcat més. Perquè?

Jo sempre dic que del bàsquet et quedes amb les persones, els èxits esportius són sempre momentanis, però les amistats amb les famílies i sobretot amb els jugadors son el que acaba quedant. Recordo molt especialment el primer equip que vaig portar aquí a Reus. Vam quedar campiones provincials i sots- campiones de Catalunya. A més a més eren noies de la meva primera tutoria, una generació que com a professor em va marcar i de la qual tinc molts bons records i molt bones amistats. Em gratifica veure que moltes d’aquelles noies han estat mares i que han portat els fills a la nostra escola. Alguna cosa haurem fet bé si porten els seus fills amb nosaltres.

• També formes part del cos tècnic de la FCBQ tant de la província com de l’autonòmica. Què o qui et va enredar i com està sent la teva tasca?

Sempre he estat poc favorable a treballar amb la federació, per desconeixement segurament, però amistats meves ja treballaven amb la federació a Barcelona, i m’animaven a fer el pas. Fins que Sara González fa uns 8 anys convidar a participar en seleccions territorials i en el projecte PDP, però sobretot em va acabar de convèncer quan em va proposar fer cursets pels monitors joves. Potser era el que més m’omplia, i  era la manera de poder posar el meu granet de sorra en la formació dels futurs entrenadors de la província.

• Tornant al club, quines coses creus que podríem millorar de cara al futur, per a noves promocions? Quin hauria de ser l’objectiu de la secció?

Crec que la nostra secció ja fa anys que ho està fent molt bé, recordo començar amb 60 jugadors/es i actualment estem prop dels 240. Bàsicament l’objectiu seria seguir treballant amb el tema de la formació dels nostres entrenadors. Aprofitar que tenim entrenadors de la casa, amb molta il·lusió de treballar amb els nostres peques, però sovint són joves sense experiència. Necessiten el recolzament i consells dels més veterans.  

• Quina frase o paraula creus que seria un tret identificador del Bàsquet Manyanet Reus, allò pel que el món ens coneix?

El bàsquet Manyanet està molt bé considerat a la província, perquè té molt mèrit poder competir contra clubs amb nois/es bàsicament de l’escola. Tot això ho aconseguim amb treball i constància, amb la il·lusió dels nostres entrenadors i sobretot és important fer veure a les famílies que no som una extraescolar més,  que no cal marxar a un club per aprendre a jugar a bàsquet i que a casa tenen tot el que necessiten (bones instal·lacions i qualitat d’entrenadors). Crec que és el tret diferenciador del Bàsquet Manyanet.