Sou el major repte que mai he fet, i això que ningú m’ha assignat, sinó que vaig ser jo mateix, qui es va voler posar al capdavant d’un equip molt potent però que estava molt baix en ànims i amb poques ganes de seguir lluitant i treballant. Recordo aquell dia que vam fer un berenar amb piscina, que vam fer un joc en rotllana, traient tota la càrrega que portàvem a sobre i obrint-nos una mica a la resta de companys. I el recordo perquè, per mi, aquell dia va ser clau, vau entendre què venia a fer jo. Últimament us ho he dit, no sé si estem aprenent molt de bàsquet, però sí que hi ha una cosa que si que estem aprenent, i crec que estem tots d’acord, i és que heu après i crescut de manera exponencial com a persones, treballant moltíssim aspectes que poc tenen a veure amb l’esport, si l’agafem com a concepte literal. Hem treballat molt, i tot que ha costat molt, tenim un altre tipus d’actitud, de visió, més positius.

No ha estat fàcil, molts us heu enfadat i sovint, amb mi, sense entendre gaire, el perquè us deia que deixéssiu de pensar en l’altre quan ho fa malament i en vosaltres mateixos quan ho faig bé perquè llavors sóc un crak … Pot resultar contradictori. Molts dies són els que he marxat cap a casa pensant en què us estava fallant, perquè no canviàvem, i al final només necessitàvem temps.

Vau fer una fase prèvia extraordinària, els entrenaments, els millors que us he vist fer mai. Però es que va començar la fase final, al grup b1, i això no va baixar, treballàvem als entrenaments, competíem als partits, sabíem quan era la broma i quan tocava treballar. Heu crescut pollastres, perquè per mi sereu els meus pollastres, i heu crescut igual de ràpid que ells, heu sortit de la closca tot i tenir molta por i us ha arribat l’èxit. Vosaltres apostàveu que estaríem on estem sense treball? Que podríem anar líders a la competició, l’únic que ens queda ara mateix, per rectificar, són les emocions en els moments que més ajustats van. Em direu que no esteu gaudint molt aquest any …

Sense allargar-ho més, vull dir-vos que us trobo molt a faltar. Per mi sou els meus fillets, els meus nens, alguns us vaig tenir a benjamins, un altre vam ser l’any passat campions de Catalunya, com a veïns de barri, uns altres que venen des de Constantí són com si portessin tota la vida, alguns fins i tot com a germans, què més vull … Amb vosaltres ho tinc tot!

Moltes gràcies per obrir-vos (tot i que m’ha costat molt, ja sabeu que teniu pendent pagar-me un psicòleg per quan acabi la temporada), gràcies per deixar-me formar part dels vostres aprenentatges de bàsquet, però sobretot com a persones. Jo ja sé què faré quan s’acabi això, què us semblaria repetir un altre berenar, piscina i partits de bàsquet descalços o amb xancletes?

Us estimo mil pollastres!! El vostre entrenador …

Joan Marc

• 

•